Part 3 - El discors del Lorenz

El Lorenz Anguillara (Renz de Ceri) al va a Crema e al fa un discors per meter insema un complot contra qei de Romaneng.

El discors del Lorenz

El Lorenz, qe l’era famos perqè l’era brav a far la guerra, l’era nassid a Ceri vixin a Anguillara, la citaa qe la g’hiva dait el nom a la so parentella. L’era rivad a la bella e rinomada citaa de Crema con tants soldads, per orden dei Sior e dei Citadin de Venezia. El Comandant Lorenz al g’hiva adoss una gran rabia per un tort qe qei de Romaneng i g’hiva fait a lu un poo de temp prima, e un bell dé al g’ha decidid de trar insema de niscondon una compagnia de om de l’arma. Quand i s’è trovads tœts insema, lu al g’ha diit con la so vox forta el perqè al ie hiva faits ciamar.

Qell dé lé, el Prosper Colona e el Silvi Savell i era gnanc’mò staits mandads dai Sforza de Milan a cerqiar su e serrar dent la bella Crema, e i Venezian i g’hiva gnanc’mò dait fœg a l'acampament del Savell per trar fœra del pericol la citaa. 

El Lorenz donca al taca a far el so discors, e al dix: "Compagn de bataia, qe g’hii miga pora dei pericoi quand qe se g’ha de combater, adess g’è bisœgn qe me dii una man e qe prestii le voste arme per la vendeta! Voter cognossii ben i Romanenges e l’ofesa qe i m’ha fait ! Ma ve la cunte su.

Un poo de temp fa serom adree a passar vixin a Romaneng e g’hivom dei carr qe i viajava in coa al nost esercit. I era compagnads de poc soldads e i portava de un sit a l’olter dei armaments de guerra. Tœt el rest de la nosta armada al s’era jamò slontanad dal convoi quand, tœt ind un bot, g’è saltad fœra dei jovinots tœts infogads qe i s’è metids in mez a la strada de manera de impedir el passaj dei carr. I voxava adree a la nosta scorta e i ge dixiva qe i vuliva copar-i.

I nosts soldads allora i g’ha piantad là i carr, e i g’ha sbatid un canon gross, tœt de ferr, dent ind un foss pien d’aqua, qe l’era lé vixin. Un messajer a cavall l’è rivad de mé tœt de fressa e al m’ha cuntad su qell qe g’era sucedid, e allora mé me son destacad de l’esercit cont un poo dei mè compagn e son tornad indree. Ge son saltad adoss a qei jovinots là e ge n’hoo diit adree un carret ! Ma del moment qe le noste forze i era poqe e pudive miga far-gela pagar sœbet, anca se sere invelenad de la rabia, g’hoo jurad qe, un dé o l’olter, me se saress vendicad. Adess g’è rivad el moment jœst de far-l ! Su, amix, l’è ora de dar-s de far ! Gustii el piaxer de la bataia, fii cresser ind el stomeg una grand rabia e preparii i arme !

Se sii decorde con mé e me vegnii adree, ve doo el permess de saqejiar le cà qe ciaparii, e pœdarii portar via le robe, i solds e l'or, qe ge n’è un sac a Romaneng, plussee qe ind i olter pais qe g’è lé vixin.

A noter i me farà i compliments per qella azion qé, qe la ge piaxarà fess anca ai Sior de Venezia: defait lor i g’ha semper desiderad de reduxir a nigot el castell de Romaneng perqè al sta in mez ai pé intra duu confin e se ta rivet de Bressa l’impediss de rivar a Crema per la strada plussee curta.

Adess ve l’ dixe mé qell qe pudii far: armii sœbet de niscondon de le s’ciere de soldads, ognun la so, e dixii-g qe i se prepare a la bataia e a’l botin de guerra. Pœ andarom ind el territore dei nosts nemix, ma senza dir-gel: defait quand ta ofendet vergun qe l’è plussee fort de té, lu al pœdarà fregar-ssen de la regola del combatiment jœst, la regola qe g’hom ereditad dal grand Re de Roma, l’Ancus Marcius". Con qelle parolle qé el Lorenz el g’ha finid el so discors.