Sfollads (Trenincorsa)
 
Quand l’ultima guerra l’ha quatad tut a Milan
de una polver qe ormai la g’è plu,
g’era jent qe dixeva: “adess basta perqè
perqè sì adess ta tornet indree, perqè sì adess ta tornet indree,
perqè sì adess ta tornet indree”.
 
Oh mia bella toseta de ormai setant’ann
me ricordi quand serom sfollads,
te portavi sui braç, ta pesavet ‘mè un straç,
g’era in jir miga trop de mangiar, g’era in jir miga trop de mangiar,
g’era in jir miga trop de mangiar.
 
E ciapa, e corr, desfa fœra g’hem de andar,
se el treno al partiss senza de nun a sem ciollads,
e mœves, e corr, e smorza tuts i ciar,
se veden la lux andem tuts in fond a'l foss.
 
E quand a la sira tornavom indree
el Ricardo, el Barbix e anca mi,
se trovavom in tants insì de scondon
cont la forza del noster dolor, cont la forza del noster dolor,
cont la forza del noster dolor.
 
Ma el dì plussee bell l’è stait quand sem tornads
tuts insema ind la nostra cà,
l’è restada in pé, un miracol perqè
a ge n’era un mugg là bombardade, a ge n’era un mugg là bombardade,
a ge n’era un mugg là bombardade.
 
La musega l’è allegra, la storia miga trop,
ma intanta l’è insì, se pœl miga far nagot,
de temp n’è passad e mi sont qì cont ti,
te vardi ind i œgg qe luxiss domà per mi.
 
La musega l’è allegra, la storia miga trop,
ma intanta l’è insì, se pœl miga far nagot,
de temp n’è passad e mi sont qì cont ti
te vardi ind i œgg qe luxiss domà per mi.